Tipus | llengua morta |
---|---|
Ús | |
Parlants | Desapareguda al 2n mil·lenni aC |
Parlat a | Orient Pròxim |
Autòcton de | amorrites |
Estat | Poble amorrita (Antiga Mesopotàmia) |
Classificació lingüística | |
llengua humana llengües afroasiàtiques llengües semítiques | |
Codis | |
Glottolog | amor1239 |
La llengua amorrita és una llengua semítica parlada pel poble amorrita que vivia a l'alta i baixa Mesopotàmia (equivalent de la Síria actual) entre finals del 3r mil·lenni aC fins i principis del 2n mil·lenni aC.
Aquesta llengua està força marcada per arcaismes, com ho demostra el seu sistema fonològic, i un nombre d'isoglosses amb l'accadi. La freqüència de certs paral·lelismes i la proximitat del seu lèxic amb l'hebreu, l'arameu o l'ugarític fan, amb tota probabilitat, que l'amorrita sigui una llengua cananea.
Per G. Garbini, aquest és un llenguatge estructuralment nou en el qual veu:
« | ...una espècie de modernització d'un llenguatge de tipus eblaïta. Això vol dir que, si els amorreus conquerien noves terres i ciutats, altres llengües podien acceptar la mateixa modernització sense perdre gran part de la seva pròpia identitat: això és el que he anomenat «amorritizació».[1] | » |
Es coneix exclusivament a partir dels noms propis no accadis registrats pels escribes accadis durant períodes de govern amorrita a Babilònia (al final del 3r i el començament del 2n mil·lenni aC), en particular de Mari, i en menor mesura Alalakh, Tell Harmal i Khafajah. A vegades, aquests noms també es troben en els textos egipcis primerencs i un topònim, «Sənīr» (שְׂנִיר) per al mont Hermon, es coneix a partir de la Bíblia (Deuteronomi 3: 9).
Les característiques més notables d'aquesta llengua inclouen: